Després de més de quinze anys de lluita infructuosa contra la ciutat de Numància, el Senat Romà envia a Hispània, sobre l'any 130 a. de Crist, al victoriós general Escipió, que acabava de derrotar als cartaginesos i havia estat coronat com a triomfador a Roma. Escipió va fer construir una imponent obra d'enginyeria bèl·lica perquè ningú pogués entrar ni sortir de Numància, envoltant-la d'un profund i ample fossat de nou quilòmetres de perímetre amb un conjunt de campaments militars i torres de vigilància. A més va arrasar els pobles veïns perquè no pogués arribar-los cap mena d'ajuda ni aliments, la qual cosa va crear una terrible situació, ja que la fam es va convertir en el més fer enemic dels assetjats.

Els numantins van intentar trencar el cèrcol de mil maneres, però tot va ser inútil. El temps va anar passant i la fam va continuar creixent, la qual cosa va fer que en la seva desesperació arribessin a menjar carn humana. I la ciutat, ja sense esperances, va anar omplint els seus carrers de cadàvers, per la qual cosa van prendre la gran decisió final que va canviar el curs de la seva història.

La llegenda explica com la decisió d'un noi valent va marcar el destí de Numància, impedint que Escipió rebés la corona de triomfador. I la Fama va aconseguir que quedés fixat per sempre en la memòria el final d'aquesta història.