Què hi fan dues dones en una casa antiga, tètrica, aïllada de la resta del món? Quina relació hi ha entre elles? Per què quan surten i tornen a entrar canvien de nom? I de personalitat? Per què tenen por l’una de l’altra? Per què no poden escapar del tot, per molt que ho intentin, de l’interior d’aquelles parets? I, encara més, què hi ha més enllà d’aquelles parets rònegues? Per què dins el “casalot” la ira i la irracionalitat hi regnen a pler? Per què aquelles dues dones es maten l’una a l’altra? Per què ressusciten?...

El casalot és un exercici delirant sobre l’impossible: el terror en un escenari de teatre. S’hi tracten temes com el poder, l’ambició, la cobdícia, l’amor, el desamor, la família, la bogeria, la pressió de l’exterior, la lluita per la supervivència i, per damunt de tot, la violència incontenible i inesgotable que la societat, passada, present (i també futura?) exerceix damunt les persones. O potser només, o sobretot... damunt les dones.