José Sacristán protagonitza un homenatge íntim i emotiu a l’actor, director i escriptor Fernando Fernán-Gómez 

Si l’escriptor Delibes em va ensenyar a mirar, el còmic Fernán-Gómez, a escoltar. 
Durant uns quants anys vaig tenir el privilegi d’estar a prop seu i escoltar-lo. 
Escoltar-lo, entre altres coses, la història de Fernanda López, “la rossa”, la seva besàvia, de qui va heretar el color de cabell i que era de Valdelaguna, un poble al costat de Chinchón, el meu. I de Carolina Gómez, modista, l’àvia que va cuidar la seva infantesa com Natividad López, amb les seves feines, va cuidar la meva. 
Vam intercanviar i compartir coincidències en tantes altres històries. 
Històries de supervivència, d’absències, pors, esperances, somnis: de llibertat, de “arribar a ser algú”, de ser —per què no?— Jackie Cooper, “el de La isla del tesoro”, i també “escriptor de novel·les de Salgari”. 
Ferma, orgullosament resolta en la seva melangia, sonava la veu de Fernando en recordar aquells temps, en recordar-se. 
Ecos de Baroja, Galdós, Barea... rondaven per aquella memòria. 
També, a través de la de Fernando, se m’apareixien les veus de la seva àvia i de la meva, la llunyana de Carola, la seva mare, la de María, la criada analfabeta aficionada a la poesia, la de Florentina i el “joder que piernas” del seu nòvio. 
La veu del nen somiador, la del meritori amb el seu grapat de castanyes pilongues a la butxaca, la del jove enamorat i amb pressa, amb molta pressa... 
Veus en una sola veu. 
Confio que m’escolteu amb la mateixa o semblant emoció amb què jo l’escoltava a ell, 
el nét de la modista, 
el fill de la còmica. 

José Sacristán