Eloi Vila puja a l’escenari com qui obre un calaix ple de cartes velles. A través d’anècdotes, documents i fotografies de família, reconstrueix el dia a dia d’una guerra que qui la va viure gairebé mai va gosar explicar: la gana, els cigrons durs com pedres, la por, la brutícia de les trinxeres, la mort d’un company… i el pes de conviure, per sempre, amb el dubte d’haver disparat contra algú.

Espanya és el segon país del món amb més persones desaparegudes durant un conflicte —entre 114.000 i 140.000, durant la Guerra Civil i el franquisme—, només per darrere de Cambodja. Però el silenci no és només dels morts i desapareguts: també ho és de qui va tornar i mai en va parlar. Aquest silenci, que va néixer com a antídot pel dolor, s’ha convertit amb els anys en un trauma col·lectiu.

Eloi Vila, net d’aquella generació que va callar, assumeix ara la tasca d’explicar als seus pares —i a tots nosaltres— la guerra que van viure els avis. Una funció que barreja memòria familiar i memòria col·lectiva, en un moment en què aquestes històries, malauradament, tornen a ressonar amb massa força en el món convuls que vivim.