L'obra és un relat oníric d'autoficció on una actriu/bombera utilitza el teatre com a excusa per a honrar als seus morts. 

El dolor físic és el pont que connecta biografia, memòria i ofrena. Aquesta actriu/bombera és neta de Wilson, un dels 19 detinguts, torturats i assassinats de la massacre de Laja – Sant Rosendo (1973, Xile). Tots dos dolors es connecten en una ciutat esquitxada constantment per incendis i fissures que cada cop s'obren més, permetent una trobada entre aquests éssers que no es van arribar a conèixer, però que comparteixen un dolor, en principi físic, un dolor que es traspassa i que viatja per tots els plans travessant l'emocional, no sols de les persones que envolten aquesta història sinó d'un país que intenta sanar enmig de les circumstàncies impossibles de la vida. 

En aquesta història, el teatre és també un protagonista, a través d'ell s'honra i ofrena als soterrats, mobilitzant els dolors i transformant-los en expressions artístiques.