La meva filla ve amb el seu vestit de núvia i jo la mataré…

La d'Ifigènia és la primera mort violenta d'una dona en la literatura occidental. Agamèmnon, el seu pare i cap de l'exèrcit grec, sentència i clava com una bandera l'arrel de la violència contra nenes i dones en l'origen de la nostra civilització. Seguint el rastre de sang d'Ifigènia arribem fins al sacrifici de Polixena, princesa troiana, i la troballa ens incendia la ràbia en la gola: La Guerra de Troia acabava com va començar, inundant la mar de sang verge…

Amb Ifigènia tracem un mapa des del quilòmetre zero de la violència contra les dones fins al retorn a casa de l'exèrcit perpetrador victoriós. Una obra de nova creació, teixida a partir de tres tragèdies clàssiques, per les quals transita l'èpica de la victòria grega en la Guerra de Troia: Ifigènia a Aúlide, Hècuba i Agamèmnon. Una obra sobre l'altíssim cost que van haver de pagar les dones perquè els homes aconseguissin la glòria.

Hècuba i Clitemnestra, reines de vencedors i vençuts, mares de les assassinades, alberguen en el seu ventre una ferida salvatge que s'obre. La ràbia muta en fúria lenta. Heus aquí la transformació de les mares en feres… S'obre la porta gran d'acer de la venjança… Esquinça el silenci l'instint voraç d'una bèstia turmentada i un crit eixordador assedegat de sang assassina. Aquesta és la història de les oblidades i de les seves mares condemnades. És una rosa de sang entre les mans ensangonades.

Ifigènia és una esquerda de llum en la cova fosca a la qual ha estat llançat el dolor i la culpa de les dones. Un feix de llum per a il·luminar-lo tot, perquè els seus noms no s'esborrin de la història. Perquè no és innocent el silenci.

Els seus crits turmentats es clavaven en el meu ventre com a cristalls tallants. I ja no vaig tenir por de cremar.

La Llum és Nostra.